Jordi Torres

Estic molt content que el pilot de Rubí hagi aconseguit, per fi, plaça fixa en el mundial i en l'equip de l'omnipresent Jordi Martínez "Aspar", un dels equips amb millor salut econòmica de tot el paddock. I ho ha aconseguit a base de treball dur, perseverança i pebrots; és un pencaire de la moto però talent no li falta. El 2011 es va passar tot el CEV batallant amb el seu company d'equip, el ràpid i experimentat Carmelo Morales, guanyant in extremis, fins al punt que el bo de Carmelitus es va passar a Extreme a 2012 —per no tornar a lluitar amb en Jordi?— després de buscar, sense èxit, un seient fix al mundial. 
I l'any passat, Jordi ho va brodar al CEV, exercint un domini total de la categoria però, sobretot, un domini i coneixement total de la seva màquina, guanyant amb autoritat i corrent al límit, fins i tot estant lesionat, aconseguint que fos un autèntic plaer veure'l pilotar.
 En fi, com deia, Jordi correrà aquest any el mundial complet de Moto2, amb un equip guanyador. En una entrevista publicada al número 2.351 de la revista Motociclismo, el català comenta que té com a objectiu estar al top10 de cada cursa, que l'equip està per fer podi o guanyar, però ell encara no...


Jordi Torres amb Aspar

No és que vulgui portar la contrària, però en Jordi és molt bo, és ràpid i agressiu. Ha fet una bona pretemporada amb la Suter del Mapfre Aspar, sempre en progressió constant i, encara que Pol sembla estar un pas per davant, crec que, donades les circumstàncies de la categoria i com d'incerts són, de per si, els resultats en la selva de Moto2, si Torres, per aquelles vicissituds del destí, aconsegueix encadenar uns bons resultats en les 3-4 primeres curses, estic convençut que pot ser el tapat que s'uneixi a la terna que lluitarà pel títol el 2013.

Qualitat en té i, com ell mateix comenta a l'entrevista, un bon resultat et pot donar aquest punt al cervell que et permeti quedar-te al grup capdavanter.

La primera cursa és sempre una presa de contacte i una posada a punt per a motos, equips i pilots, que es treuen les teranyines de l'hivern i pot enxampar desprevingut a més d'un. Austin és nou per a tots i, a Texas, Jordi parteix amb els mateixos avantatges i desavantatges que tots els altres, després ve Jerez, una pista que coneix perfectament. Si el de Rubí aconsegueix un bon grapat de punts en aquestes proves —com per estar en el top5 de la classificació— i, el 19 de maig a LeMans, aconsegueix mantenir-se en el grup davanter, potser passi de candidat número 1 a rookie de l'any, un gra al cul d’en Pol Espargaró i, per extensió, de Nico Terol.

A més, Jordi té un avantatge del qual no gaudeix cap altre pilot de la categoria, el seu germà Rubén (DEP) sempre corre amb ell...



Rubén Torres sempre amb en Jordi

DARWIN I LA TEORIA DE L'EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES



MZ Moto2 de 2010 amb xassís tubular

Al meu entendre, Mr Ezpeleta va encertar de ple amb la categoria de Moto2. Preferiria motors oberts amb límits de reglament molt clars, tipus Moto3, però segueixo creient que la va clavar, aconseguint una categoria oberta, disputada, excitant, plena de pilots, relativament assequible i molt emocionant, on l'espectacle preval sobre les prestacions.

Molts constructors de xassís es van aventurar a provar sort en el mundial, FTR, Suter, Moriwaki, Motobi, Speed ​​Up, RSV, MZ, Bimota, Harris, Tech3, Kalex i algun altre...

Però, com va demostrar el naturalista anglès quan li va donar una puntada al cul a l'església catòlica i a la seva teoria creacionista, estem en constant evolució i no sobreviuen els més forts o els més llestos, sinó els que millor s'adapten.
 I sembla que els que millor s'han adaptat, han estat els alemanys de Kalex.

Si en l'època de les extintes 250cc, la categoria s'havia convertit en una copa monomarca Aprilia (tot i que l'últim títol se l'emportés una Honda), en només tres anys, hem passat d'un enorme ventall de constructors de totes classes i procedències a que, en els últims tests IRTA, vuit dels deu primers classificats siguin Kalex, amb l'única incursió de les dues Suter del Team Aspar.

Tots els pilots (la majoria) volen una Kalex, una moto efectiva, ràpida i, sobretot, relativament fàcil de posar a punt, molt menys crítica que la Suter en aquest sentit, el que pot portar a que, si Terol, Torres o el CEO de Dorna no ho impedeixen, la categoria es converteixi en breu en una altra copa monomarca però aquesta vegada, Kalex-Honda amb quatre experiments fent de comparsa a la cua de la graella. És el que té l'evolució, el que millor s'adapta (guanya) sobreviu, la resta desapareix.



Kalex mana

LASTRE



A Dorna mai descansen. Aquest any, després de la insistència de molts —especialment els equips Marc VDS i el Pons HP Tuenti—, el límit de pes per a les Moto2 el marcarà el conjunt moto-pilot, i serà de 215Kg.

Això serà bo per a uns, dolent per a uns altres i indiferent per a uns quants. La mitjana de pes del pilot que s'ha tingut en compte per a delimitar el pes del conjunt ha estat de 72-74kg.


Toni Elías amb BQR

Toni Elias, que admiro molt i m'encanta el seu estil de conducció, serà un dels perjudicats, és millor ser pesat que haver de llastar la moto i, sent petit i lleuger, haver de manegar més pes inercial. Però malgrat això, Toni té classe i mans per estar en el grup que lluitarà per victòries i podis i, per poc que BQR li faci sentir que estan amb ell al 100%, el manresà traurà tot allò que té a dins, que és molt.
 Nico Terol, el company de Torres i teòric primer espasa del Mapfre Aspar, està en la mitjana de pes i és un dels qui li afectarà poc la nova reglamentació.



Al meu entendre, Nico és d'aquests pilots que arriba treballant molt, no és tan talentós com altres, però prou com per estar en l'elit a base de picar pedra. Li costarà més o menys, però és dels que arriba. No tinc clar si aquestes capacitats li donarien per passar de ser un simple Barberà a MotoGP, però és molt possible que tard o d'hora es coroni campió del món de Moto2.

Scott Redding és, al costat del propi Torres, el gran beneficiat amb el nou reglament. El jove i voluminós britànic de l'equip Mark VDS, és increïblement espectacular a la pista, si es descuida un dia d'aquests arrossegarà fins a l'espatlla (sense caure). Al meu entendre, és un pilot que, si no hagués estat pel handicap del pes, directament relacionat amb l'acceleració i el consum de gomes en distància de cursa, hauria estat lluitant pel títol amb Bradl, Marc i Pol els dos últims anys. Crec que aquest any serà un dels llops que perseguirà implacablement al petit dels Espargaró: és ràpid, molt, molt agressiu, té experiència i les pilotes ben posades.


El tamany ja no importa

Tinc la teoria que, en la tirànica categoria de Moto2, cal usar molt els colzes (obrint-los a les frenades i recolzant-los a les corbes) per ésser un seriós candidat a la victòria i al títol.

Jordi Torres diu que no és el seu estil ...